Un joven con un saxo bajo

“(…) Vaig llançar una mirada al saxo baix dins la maleta. També en ella es veia la mà d’un altre temps; ara, segurament, ja no se’n fan, de maletes com aquella, ningú no en sabria fer; els caires estaven decorats amb metall forjat, com el llibre de la crònica familiar, enquadernat de vellut, que tenia la meva àvia. Pots mirar-lo, va dir la veu de les cordes seccionades, la veu del vellet, no la de l’altre banda de la paret; aquell altre home no tenia cap problema amb les cordes vocals; al contrari, en vivia; si se li haguessin nuat o si s’haguessin vist atacades per colònies de bacteris tuberculosos, hauria arribat la fi d’aquell homenet, no podria viure sense la seva veu perquè ella era la font on es nodria la seva existència, el seu lloc en la societat; per a ell, només importava la veu, no el cervell on la veu té el seu centre; aquesta mena de veus no són dominades pels centres cerebrals, sinó que s’autodominen o, més ben dit, són elles les que dominen els centres; de manera que la veu del vellet va dir Du kannst dir es anschauen. El pots provar. Vaig mirar-lo; els seus ulls ja no escoltaven aquella veu; em miraven gairebé afectuosos. Ja, vaig dir. M’agradaria molt, però —i vaig mirar el metall forjat amb ornaments, i vaig obrir la maleta. Els raigs barrocs van acariciar el cos, el tub ample cobert de verdet que havia causat la saliva resseca de temps dels músics de les sales de festes. Ja, vaig dir. Das ist sensationell, vaig fer, traduint el meu màxim afalac a l’alemany. Vaig ficar la mà dins la maleta i vaig aixecar l’instrument, com si ajudés un malalt a seure. I ell es va alçar davant meu. Un mecanisme fet de filferros gruixuts i platejats formant un teixit, amb engranatges i palanques, com el mecanisme d’un aparell enorme i absurd, com la fantasia d’un inventor foll. S’alçava entre les meves mans com la Torre de Babel, una forma cònica, com més amunt més estreta, la meva cara mil vegades reflectida en les claus gastades, una cara plena de respecte, d’esperança, d’amor; i de fe (és absurd, ja ho sé; però l’amor i la fe són sempre absurds: l’instrument m’interessava més que qualsevol filosofia; l’admirava més que qualsevol Venus possible, més, segurament, que les venus de la plaça major de Kostelec, però més també que totes les altres, ni que fossin la Venus de Milo; no podia deixar d’admirar el més estrany i inutilitzable de tots els instruments, aquella broma d’un home mort feia temps, obsessionat per inventar trompetes de pistons i clarinets de metall); ja sé que tot plegat és absurd i monstruós, però era preciós. S’alçava com una cega torre d’argent, enmig d’un mar d’or, en una daurada habitació d’hotel, tocat per uns dits temorosos, i al seu darrera hi havia el fantasma de Rollini, a l’altre extrem del món, a Chicago.”



El texto pertenece a la narración “El saxo bajo” (“Bassaxofon”, 1965) del escritor checo Josef Škvorecký. La traducción al catalán es de Monika Zgustová, para el libro El saxo baix, de Edicions Proa (Barcelona, 1986). El tema musical es "Sensation", interpretado por Eddie Lang y Joe Venuti, con Adrian Rollini al saxo bajo.

Café Americano, en el sótano de la Obecní Dům (Casa Municipal) de Praga. Fue decorado en el período 1910-1911, a buen seguro que con Chicago y Nueva York en mente.